Parlar de la mort no és morir-se

Arrel d'escriure aquest blog m'he adonat que hi ha  certes persones a les quals els  fa por d'entrar en el tema del dol, alguns  m'han confessat que els hi porta males connotacions.  Però per què? jo penso que poster no han viscut la pèrdua d'una persona propera a ells i si no han viscut aquesta experiència, per què entrar en aquests temes que són difícils i ens desperten sofriment? les persones volen viure amb l'empatia a les bones vibracions de la vida. Les reflexions que fem del tema  són fruit de l'experiència, doncs? jo també havia esquivat el tema abans...Qui sap, també  els factors culturals i  l'educació hi juguen  un paper important.

Tal vegada  hauriem de començar  a diferenciar que parlar de la mort no és morir-se. Podem sentir por a la mort, i dolor devant la pèrdua d'un esser estimat, això és humà, però el que no és  tan humà, és la incapacitat de parlar del dol,   la por a compartir les preocupacions sobre la mort. Si som capaços de transmetre que no tenim temor a aquest compartir d'afectes, que no temem parlar de la nostra por a la mort amb els nostres amics, fills... llavors estem ensenyant que el dolor és soportable si es pot compartrir, que es pot viure el dol d'una manera diferent amb més consciència i confiança. Es llavors quan amb el contacte càlid de la gent que ens escolta sense paüra, ni pressa i que acull el nostre dolor, podem obrir-nos a la possibilitat de trobar una esperança, un sentit al misteri de l'experiència tan extraordinaria que és la vida i que és la mort.