Carta al meu pare

Estimat pare,

Avui fa un any que em vas donar la mà per última vegada, que els teus ulls verds van baixar el teló d'aquest gran teatre que és la vida.

Ha estat un any molt dur per mi, sotmesa a un bloqueig i una tensió constant, en què m'he qüestionat tantes vegades les mateixes preguntes i encara ara no estic convençuda del tot de la resposta que he trobat, i sempre lluitant en contra del ritme de vida tant feixuc i exigent que portem.

Per què vas morir? Per què va arribar la teva hora? Per què havies de patir aquesta malaltia? Ara no tocava. La mare s'acabava de morir. Ni tampoc d'aquesta manera, sé que vas patir molt i que et vas queixar poc. He buscat molts culpables, m'he enrabiat amb tothom, he esperat que tornés a sonar el telèfon, he llegit llibres, he preguntat, he cridat i he plorat en la desesperació de voler trobar el perquè de tot plegat.

El temps m'ha donat consciència, m'ha situat de nou, m'ha permès crear-me una veritat, la meva, i retrobar els pensaments que m'ajudessin a estar tranquil.la. He acceptat que les coses passen, que és així i que no hi ha més explicació. He anat construint la meva manera d'abordar la pèrdua, que no és ni  millor ni la verdadera, només és la meva manera d'afrontar i sentir la vida de nou.

Ara ja torno a ser capaç de memorar els bons moments viscuts junts, de recordar tot el que he après al teu costat, de transmetre els valors que m'has inculcat als meus fills, de sentir-te a dins meu amb serenitat, de redescubrir les sensacions i de fruir de les petites coses de la vida.

Tinc la necessitat d'explicar-t´ho i també tinc la necessitat de parlar de tu, es com si tingués por d'oblidar-te amb el temps, però sé que sempre seràs al meu costat mentre jo sigui aquí. També m'agrada i sento una especial alegria quan algú t'evoca en un record passat.

Amb nostàlgia però serena torno a somriure i quan ho faig penso en tu.

T'estimo tant pare,

Núria