Per la Marató de TV3. La mort hauria de ser el final de la vida. El càncer, no

He escollit un poema que va escriure la meva mare el Desembre del 2009 quan encara lluitava contra un càncer de pit. Aquest va ser publicat el Setembre del 2010 dins el seu llibre Les prunes eren verdes.

Vull ser

No vull ser ni aigua  ni fang
ni matèria corpòria.
Ara, que una part del meu cos rau dins l'univers,
vull ser només el jo, encara que indefens,
conreat per un passat ja molt incert,
un present palpable a la pell i un futur.
No vull ser mar, ni riu.
No vull ser forma d'una massa de marbre.
Vull ser el filament noble que aspira  a entrar dins teu,
vull ser tot l'univers invisible en tu.
Vull ser la teva daga.

Montserrat Peiró Vilà


Aquest és el comentari que va fer la meva amiga Helena Bonals en el seu bloc Una cosa molt gran en una de molt petita el 10 d'Octubre del 2010:

La veu poètica voldria ser recordada més enllà de les paraules escrites en aquest poemari: ni "matèria corpòria" (com l'aigua i el fang, com les lletres en les pàgines), ni "massa de marbre" (el que seria una poesia deshumanitzada, freda); ni "mar, ni riu", ni estancament ni moviment per ells sols. La part del seu cos que "rau dins l'univers" podria ser el seu pit operat per culpa de la malaltia. Voldria "ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu": voldria arribar al lector amb la seva poesia, amb "tot l'univers invisible en tu": amb el seu món interior, que encara desconeix aquest lector. "Vull ser la teva daga": vol ferir de mort metafòrica amb la seva poesia. Només d'aquesta manera se sol fer la poesia, com més gran és el dolor, més bell és el poema.

El càncer, no

Col.laborem tots amb la Marató de Tv3.

Montserrat, Helena i Núria