Bona nit

Els meus ulls blaus estan plorant. Però per què ploren? Les llàgrimes m'han despertat. Què et passa Núria?- em pregunto sobtadament. Miro de seguida al meu costat, el meu marit està dormint plàcidament, sembla que aparentment no passa res, tot està en ordre al meu voltant, tot està tranquil.

M'agafo als llençols, giro el cap. No vull despertar-lo. Cap soroll, només sento el subtil frec del moviment  d'una gota que es passeja pausadament per la meva cara fins perdre's en l'abisme. No puc dormir, desconec  el motiu, no estic trista, no em  trobo malament, no m'han despertat les imatges d'un somni turmentant-me.

Doncs, per què ploren els meus ulls blaus?- penso mentre ressegueixo mentalment de nou  el curt camí  d'una altra llàgrima. La seva solitud m'acompanya, m'acaricia la galta i em convida a degustar-la quan es troba amb els meus llavis. M'agrada d'assaborir-la.

El seu gust, dolça i salada a la vegada, em diu que encara hi ha tristesa dins meu, enyorança. S'acosta Nadal i mentre amb la llum del dia estic contenta i distreta  amb els preparatius, amb la foscor de la nit el meu subconscient agafa forma i relleva tota aquesta consciència que em fa actuar de forma pràctica i responsable.

La consternació  agafa protagonisme. Han sigut moltes coses. I molt fortes. I molt seguides. Em falta aire, n'agafo, em recargolo, em perdo   en el vessant  de la llàgrima. Jo no estava preparada. Per què, pare ?  Es que algú està preparat per aguantar tant de sofriment?  A vegades quan em desperto les  primeres paraules que em surten són aquestes  " que fort. No m'ho puc creure." Encara.

Tinc els ulls ben oberts, humits. Deu ser això- raono. Les llàgrimes deixen sortir la tristesa reprimida dins meu.Continuo sense dormir. Em concentro a comptar cada gota, una a una, en el seu camí. Així les  vaig enumerant fins que finalment em torno a quedar adormida.

Els àngels  m'acompanyen i vetllen per un son tranquil.