El meu primer diari

Prometia ser una  tarda de Diumenge fosca i plujosa però a casa entra un raig de sol per les grans finestres i una calidesa es respira mentre el meu marit i  els nens fan els deures. Jo tinc ganes d'escriure. No sé encara sobre que escriuré, però no m'importa perquè moltes vegades em poso a escriure una cosa que tinc molt pensada  i n'acabo amb una altra diferent. De fet, si sóc sincera, tinc tres  temes que em ronden la ment, però avui decideixo deixar-me portar i no seguir cap guió, que  l'atzar em dirigeixi  on vulgui.  Perquè una cosa si que és certa, que escriure m'ajuda a reflexionar, m'obliga a organitzar la meva història, em tensiona a primera instància però aconsegueix subtilment  rebaixar la meva  intensitat emocinal. I  si a sobre hi ha algú que m'escolta i se solideratiza amb mi, millor.

 Sempre m'han agradat molt les entrevistes i els diaris personals. Fa poc em preguntava jo mateixa  si m'agradava escriure i si ho havia fet abans. La meva primera resposta va ser que no, que mai abans havia escrit i que no m'apassionava. Però no ho vaig deixar aquí, i vaig continuar interrogant-me i qüestionant aquesta dada fins que  finalment la meva resposta va canviar de rumb. La contestació va ser que si, que m'agradava escriure i que ho necessitava. Que també m'apassionava i que ho havia fet abans.

 Durant molts anys he escrit un diari de la meva vida. El  meu primer diari és de tamany d'una  quartilla, d'una portada de roba amb ornaments japonesos. A l'interior cada pàgina està envoltada d'uns  senzills traços de flors que deixen espai al mig per escriure. El vaig estrenar el dia 11 de Setembre del 1982 a l'edat d'onze anys. A la primera pàgina hi ha constància que el meu pare me'l va regalar pel meu sant el 8 de Setembre d'aquell any. Així vaig començar a escriure.......i així vaig continuar escrivint en senzilles llibretes. Disfrutava escrivint la meva pel.lícula on jo era la protagonista de tot.

Aquest estiu, quan vaig començar a buidar el  pis dels  meus pares vaig trobar la resta de diaris que havia escrit  sobre la meva adolescència i joventut. També vaig trobar capses de sabates plenes de cartes, doncs també m'agradava molt escriure i  cartajar-me amb les amigues. Els meus germans em van dir que mel's quedès i guardès a casa meva però  jo, que estava molt enfedada amb la vida, vaig dir que no, que no volia res. I ho vaig tirar tot al contenidor blau  dels papers. Tot el meu passat tirat a les escombaries.... i no vaig voler llegir res de res abans de tirar. La vida se m'havia emportat els meus pares i tot el meu passat....
Tenia una sensació d'inseguretat que  em desbordava i  una ansietat  que es pot relacionar amb una consciència més intensa de la sensació de mort personal.

Era molt dur. Aclaparador, cansat.... i  es que haviem de buidar tot un pis,  no representava desmuntar quatre mobles, sinò de recollir i traslladar el  llegat de tota una família. Ens va costar temps i temps  buidar-ho tot, al principi no volia res de res i la meva rancúnia i odi em portaven a rebutjar-ho tot,consells i
ajuda també. Desprès vaig passar per una segona etapa on no volia llençar res. Ho haguès guradat tot i més.  Però poc a poc, i amb ajuda del temps i família vaig ser capaç d'entrar al pis i repassar,organitzar i seleccionar  tots els detalls que havien sigut protagonistes de la nostra vida.I es que en tot procès de dol, arribar a acceptar la realitat de la pèrdua porta temps perque implica no només una acceptació intelectual sinó també emocional.

I hi ha  alguns objectes  del pis  que ja  m'acompayen a  casa meva, i formen part  d'una altra realitat familiar. Ara els miro aquí i em transporten per moments al  meu passat, m'endinsen en un vell món  i em transformen en aquella nena que era, i somric tendrement.  La meva vida continua, i aquest futur que se'm promet  forma part d'un bonic passat que no puc oblidar ni negar, i que sense ell no existiria el meu jo.

Ara tinc enrte les mans el meu primer diari, l'únic que vaig resguardar. El meu marit i els nens estan al meu costat tafanejant el que vaig escriure de petita  i volent saber més de la meva història. L'horitzó s'entreveu per les grans finestres, és vermell i  encara a casa es respira calidesa.

Vaig a tancar les persianes per seguir mantenint el caliu familiar.