Cada dia una cosa nova i sorprenent.... la meva filla m'ha fet arribat aquesta lectura....
I si els que moren...han decobert una veritat...
Una veritat sobre l'amor, sobre l'amistat, sobre ells mateixos...I
nosaltres som ignorants...
Potser és aquest el sentit de la vida, tots som ignorants
que ignorem coses diferents fins que desapareixem...
El fet de conèixer la veritat ens permet anar-nos-en...
No podria ser així...?
Albert Espinosa, "Brúixoles que busquen somriures perduts"
M'agrada veure-la atreta per la lectura d'un llibre, m'agrada que vingui a buscar-me només per compartir amb mi aquesta citació, m'agrada que participem juntes dels nostres sentiments envers la història del seu llibre.
I aquesta cita ens ha fet pensar. És una possible resposta a un secret, que només el veus o l'entens quan arribes a la mort. La mort t'aproxima a un estat de vertitat, a un estat únic, indesxifrable si no hi ets, allà, tocant-la. Aquesta perspectiva és única, et dona una visió que no has tingut mai abans i que ja mai més tindràs. El límit de la perspectiva de la vida, el límit del coneixement està en la mort.
I aquesta cita també ens ha fet sentir bé, ens ha fet pensar que les persones que estimem quan s'en van tenen una visió diferent a la nostra. S'en van amb una altra perspectiva de la vida, amb un coneixement d'aquesta única veritat que els proporciona tranquil.litat i felicitat.
Que maco, Núria!
ResponEliminaM'agrada de pensar-ho així.
Un gran pensament per un dia gris com avui, per una setmana on justament hem acomiadat algú que ha descobert el sentit de la vida. Gràcies per compartir-lo!
ResponEliminaLa meva filla, que es diu Núria com tu, m'ha regalat aquest llibre a mi. Per Sant Jordi. :) Em fa gràcia trobar-lo aquí. Jo encara no l'he llegit. Però és molt maco tot això que dius.
ResponEliminaÉs una visió molt positiva de la mort. Recordo una conversa amb la meva mare, fa molts anys. Ella era creient, jo no gaire. I deia que no podia ser que des del cel es pogués veure tot el que passava a la terra, perquè si no no seria cel, es patiria molt veient els problemes i les tribulacions de les persones que has deixat a la terra i que t'estimes. A mi em va venir una idea molt semblant a la que tu dius. I li vaig proposar. Potser des d'allà ja tenim una altra comprensió de les coses i aquestes d'aquí ja no les trobem tan preocupants... em va dir "potser sí" que era la seva frase preferida quan no sabia si creure-s'ho o no... :)
És una visió molt bonica de la mort, no ho havia pensat mai així. Gràcies per compartir-ho, a tu i a la teva filla!
ResponEliminaés bonic, Núria ... a mi també m'agrada pensar que podem arribar a entreveure aquesta veritat aquí quan som capaços de deixar anar les nostres creences, els nostres orgulls, les nostres raons, les nostres resistències ... i lliurar-nos a l'altre, a la vida i al instant sense reserves. I aquest acte de rendició és una petita mort on deixem de banda el nostre ego, el nostre personatge i ens inclinem davant la vida.
ResponEliminaTinc pendent la lectura d'aquest llibre, només he llegit el primer capítol ... el de les targetes de l'hotel i em va semblar ja, força interessant.
ResponEliminaPodria ser això, tota una vida, per buscar una veritat, ...no seria mal negoci ! el que si, trobo cert, és aquesta enigmàtica placidesa de qui, arribat aquest moment, sembla haver-ho aconseguit.